SEMANA DEL 1 AL 5 DE OCTUBRE

POLÍTICA CULTURAL.

Durant aquesta primera setmana d´octubre hem estat parlant de la política cultural i com ha anat evolucionant aquesta al llarg de la història.

Així que comencem per preguntar-mos, ¿què es la política cultural?. Doncs, com que entenem la política com una activitat en la que el ciutadà intervé en els asumptes públics, entenem la política cultural com el conjunt estructurat d´accions i pràctiques socials conscients i deliberades (o absència d´elles) d´organismes públics (però també d´altres agents socials i culturals) en la cultura, entesa bàsicament i de manera restringida com a sector d´activitats culturals i artístiques, però també de manera indirecta i extensa com a univers simbòlic compartit per la comunitat.

La finalitat de les polítiques culturals són:

1. Facilitar l´accés de tot el conjunt de la població a les activitats culturals.
2. Ser un mitjà per a la cohesió i l´integració social.
3. Dinamitzar l´economía, donat que les activitats culturals generen consum, ingresos i despeses encara que no sigui la seua principal preocupació en la majoría dels casos.
4. Modificar l´entorn i el ambient.
5. Reformar i recolçar l´identitat col·lectiva.

Però, tenim que analitzar també altres finalitats menys explícites. N´hi ha cultura que s´utilitza per a manipular i per tindre un control intel·lectual, com diu Fernández, E. "la cultura és un espai polític natural en la mesura en què són polítics els conflictes i tensions que es produeixen en aquest terreny. Aquets corresponen bàsicament a dos tipus d´interessos: els de caràcter econòmic, tant entre grups empresarials com entre països i regions, i aquells que es refereixen al control del poder intel·lectual".

Parlant d´aquesta manipulació que por exercir la cultura ens preguntarem si fa falta l´intervenció dels organismes públics en la política cultural. La vessant de pensament neoliberalista opina que l´estat no ha d´intervindre, perque diuen que quan els poders públics actuen, manipulen. Un exponent d´aquest pensament es Mario Vargas Llosa, que critica les mesures de protecció al cinema europeu i a qualsevol tipus de manifestació cultural. En canvi, nosaltres pensem que l´acció pública és absolutament necessària per tal de re-equilibrar els desequilibris que produeix el mercat, donat que els poders econòmics que n´hi han darrere dels mercats no són neutres. Sense l´intervenció pública les expresions culturals minoritzades estaríen en desventatja front als grans mercats i la gent ja no tindría l´oportunitat de gaudir-les. A més, és la propia població la que demana més inversió en cultura, fins i tot qui no hi assisteix habitualment a activitats culturals. Tampoc hem d´oblidar les raons de tipus econòmic, donat que molts territoris generen gran quantitat d´ingressos gràcies als reclams culturals, com el turisme i l´hostelería.

Encara que per a nosaltres l´aspecte més important es el contacte amb diferents codis estètics i expressius enriqueix el cervell i , en definitiva la intel·ligència, i constatem que no tots els ciutadans i ciutadanes tenen les mateixes possibilitats d´accedir a aquesta diversitat de codis estètics, i, per tant, es fa necessària l´acció dels organísmes públics.

En quant a l´accés a la cultura i la desigualtat existent (ja sigui per geografía, nivell adquisitiu, etc) vam vore com ha evolucionat la política cultural al llarg de la història.

-En un primer moment l´art i la cultura es va ficar al sevei de la revolució. En el context de la revolució rusa la cultura es basaba en la transmisió d´idees i es va ficar al servei de les finalitats polítiques.

-Després l´art i la cultura es va ficar al servei de la construcció d´una identitat col·lectiva. Ací va ser aprofitada per moviments feixistes com el règim de Mussolini, el règim nazi i ací a Espanya pel règim franquista. Aquests van formar un univers simbòlic que girava al voltant dels grans moments històrics de cada país per a enaltir el sentiment patriòtic d´identitat nacional i l´identitat col·lectiva.

Més tard l´enfocament va canviar cap a l´accés a les activitats culturals com a dret de les persones. 

-Després de l´experiència feixista es tracta de fugir del control i la censura que es va patir, per aixó varen promoure la democratització de la cultura. Després de la IIGM es creà l´Estat de Benestar, en que l´estat es fea càrrec del benestar social garantint l´educació, la sanitat, l´atur i la jubilació. Una vegada aconseguit tot açò, van tractar de garantir l´accés a la cultura de tot el conjunt de la població, per això es va centrar en la difusió cultural. Aquesta idea ja havía sorgit a la II república espanyola, abans dels feixismes, amb les anomenades Missions Pedagògiques que tractaven de portar la cultura a les zones rurals allunyades de les ciutats i on hi havia un nombre elevat d´analfabetisme. Es considerava que tots els ciutadans i ciutadanes de la república teníen dret a l´educació i la cultura. També abans de les Missions Pedagògiques es tenía aquesta concepció de la cultura als Ateneus obrers i llibertaris.

-Als anys 60 es va comprendre la democràcia cultural com el dret de les persones a ser creadores. Varen reclamar la participació en la cultura i es qüestionà la cultura oficial. La gent ja no volía sols rebre cultura, sino ser creadora i participar d´ella.

-Quan van arribar els anys 70 i la crisi econòmica es va reduir la despessa pública en l´àmbit cultural. Per a justificar la política cultural es va vendre la cultura com un be de consum amb el que es pot comerciar, traure benefici i dinamitzar l´economía. En aquest moment sorgeix el terme "gestió cultural", que genera una idea en la que passa a primer pla els aspectes tècnics sobre els ideològics o ètics. També, gràcies al pensament neoliberalista, es comencen a minoritzar cultures que no generen tants beneficis econòmics i que de no ser per l´intervenció de l´estat hauríen desaparegut.

-L´últim enfocament es el de la cultura com a eina de cohesió social. La proliferació d´associacions a tota Europa reflecteix l´intenció de participació social, la dinamització del teixit social i la concreció de projectes dins d´un territori. 

Personalment opine que la política cultural es molt necessaria e important dins del món neoliberal i globalitzat en el que vivim. L´intervencionisme de l´estat es clau per a garantir la democràcia cultural, donat que el mercat sols garantix l´accés a la cultura de qui se´l pot permetre. A més de garantir l´accés, més important es la seua funció de preservar les cultures minoritzades, que quedaríen ocultades per les grans cultures recolçades pels mercats amb moltes més possiblitats.